Vall d’Hebron actualitza el protocol de pèrdua perinatal amb un pla de part adaptat i acompanyament a les famílies en totes les etapes

Se’n parla poc de la mort i encara menys del dol perinatal. Però silenciar-ho no vol dir que no existeixi. El risc de perdre un nadó durant la gestació és de prop del 20%, sobretot abans de les 12 setmanes, més enllà és menys freqüent. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), la taxa de mortalitat perinatal a l’Estat és de 4.03 nadons per cada 1.000 nens i nenes nascuts. Això es tradueix en què 1.440 famílies van perdre el seu nadó durant la gestació, el part o els dies posteriors al part, el 2021. Darrere de cada cas hi ha una història. I per acompanyar les persones amb nom i cognoms d’aquestes històries l’Hospital Universitari Vall d’Hebron compta amb un protocol de dol perinatal que ara inclou un pla de part de pèrdua perinatal. 

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) descriu el període perinatal com el que va des de les 22 setmanes de gestació fins a una setmana després del naixement. Però l’experiència de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron diu que no hi ha una correlació directa entre la intensitat del dol i el temps d’embaràs o el grau de contacte amb el nounat. Per això, el protocol d’atenció a les famílies que pateixen una pèrdua gestacional (abans de les 22 setmanes) o perinatal (a partir de les 22 setmanes d’embaràs) contempla l’acompanyament en totes les etapes. La pèrdua d’un nadó, al ventre matern, durant el part o als pocs dies de néixer, és un cop inesperat contra natura que trunca un projecte vital. “Per als pares, l’embaràs és un fill amb el qual imaginen una vida que de sobte desapareix. Tot el que havien pensat que passaria no hi és, amb l’agreujant que com que no es tenen records visuals ni palpables, aquest nadó no ha existit per a l’entorn. Aquesta pèrdua poc visible fa que el dol sigui poc reconegut i es porti en silenci”, reflexiona Vanessa Bueno, supervisora d’Urgències de l’Hospital de la Dona i una de les responsables de redactar el protocol de dol perinatal, en el qual han participat la Dra. Mª Teresa Avilés i la Dra. Mari Ángeles Sánchez, del Servei de Ginecologia i Obstetrícia; la Dra. Fátima Camba, del Servei de Neonatologia; la psicòloga Lola Cabrera, i la llevadora Alba Crespo. El document ha estat revisat per la Dra. Elena Carreras, cap de Servei d’Obstetrícia i Ginecologia, i el Dr. César Ruiz, cap de Secció de Neonatologia.

El protocol de dol perinatal reconeix una experiència que, per la intensitat del seu impacte i complexitat, requereix una atenció especial. Està disponible per a tots els professionals relacionats amb l’atenció a la dona que, en paral·lel, reben una formació que els hi permeti conèixer les característiques d’aquest dol, així com identificar les necessitats, pors i preocupacions per poder oferir una atenció sensible i personalitzada.

“Donar la notícia d’una mort fetal dins l’úter o d’una mort neonatal és una de les situacions més difícils i tristes que hem de gestionar els i les professionals”, assegura Vanessa Bueno. Encara que sigui dolorós, s’ha de ser clar, no es pot emprar un llenguatge ambigu. “Tot i que no podem fer res per canviar les coses, intentem que la nostra atenció i les cures siguin properes i de qualitat. I ens preparem perquè la nostra atenció no suposi un estrès afegit”, explica. El paper dels i les professionals té una repercussió en la manera en la qual les famílies afronten la pèrdua.

Un pla de part per identificar les necessitats de cada família

Cada dona i parella té unes necessitats úniques i per identificar-les, Vall d’Hebron compta amb el pla de part de pèrdua perinatal, amb el qual, sense jutjar ni opinar, se’ls hi explica quines opcions tenen. Per indicacions mèdiques, cada cop es baixa més la setmana en la qual es recomana un part o dilatació vaginal, en comptes d’un raspat. “Ho intentem a partir de la setmana 13”, concreta Vanessa Bueno. Junt amb el pla de part, s’ofereix tota la informació necessària, amb els seus pros i contres, i s’intenta que la dona i la parella sigui partícip de les decisions que es prenen, tenint sempre en compte la seva seguretat.

A partir d’aquest moment, s’intentarà que la parella sigui atesa pel mateix equip assistencial durant tot el procés -l’obstetra, la llevadora, l’anestesiòleg i l’auxiliar-, també que la llevadora porti a la pacient en exclusiva. La inducció al part té lloc, preferiblement, al paritori 1, que està més allunyat de la resta. Es demana permís a la parella per identificar la sala de parts amb la imatge d’una papallona blava, que simbolitza el dol perinatal, perquè tot l’equip de guàrdia sàpiga que el procés que està tenint lloc implica una pèrdua. La mare pot estar acompanyada per qui vulgui. I es promouen accions que generin records, si així es desitja, com bressolar el nadó després del part, o crear memòries tangibles com fotografies, petjades o peces de roba. En cas de fer fotografies, la família pot utilitzar la seva càmera o una càmera instantània de la sala de parts.  Els i les professionals fan una caixa de records que s’entrega als pares en aquell moment o passat un temps. “L’experiència ens diu que la majoria vol veure i acomiadar-se del seu nadó, els ajuda a païr el dol”, diu Vanessa Bueno. També s’ofereix la possibilitat de realitzar un ritual laic o religiós. Finalment, es registra a la història clínica aquestes decisions. Si la família està d’acord, es poden fer exàmens per intentar saber la causa de la mort del nadó.

De cara al postpart, es facilita l’alta a les sis hores. Si la mare ha d’ingressar, ho farà a les plantes 9 o 10 en habitació individual. A l’alta, es deixen programades tres visites. A les 2-3 setmanes, amb la psicòloga clínica de dol perinatal; 6 setmanes després, amb la ginecòloga, i una visita d’assessorament reproductiu a la Unitat de Diagnòstic Prenatal. La responsable del Sanitari Mortuori, Mª José Monjo, trucarà la família per ajudar en els tràmits i gestions administratives. També s’ofereix informació sobre el grup de dol de l’hospital, l’Espai Paraula, en el qual mares i pares troben el suport de famílies que han passat per la mateixa vivència.

El Dr. Andrés Morgenstern, cap de la Unitat d'Atenció Pal·liatica Pediàtrica Integral, i la Mireia Beltran, neonatòloga, van perdre el seu primer fill a la setmana 36. Com a pediatres tenien eines, però arran de viure la seva experiència en primera persona van aprendre coses que han volgut compartir per ajudar altres famílies. "Perdre un fill és el pitjor que et pot passar. Tot i que la societat no fa visibles aquestes pèrdues, el dolor existeix i és impossible silenciar. Crear records, com acaronar-lo, fer fotografies o tenir temps per acomiadar-se, ajuda a fer el dol i a compartir-ho amb l'entorn", expliquen. "En el nostre part, vam estar acompanyats per la nostra família, vam fer fotografies, vam banyar i vestir el nostre nadó i vam tenir temps per acomiadar-nos. Són records dolorosos però bonics que ens han ajudat a explicar que vam tenir un fill, l'Aran, i a dir-li adéu", diuen. "Amb aquest pla de part de pèrdua perinatal ens centrem en l'autonomia de la dona i la parella, els acompanyem i oferim eines perquè tinguin opcions de decidir com viure el procés de parir i com acomiadar-se del seu nadó", ens explica la Dra. Fàtima Camba, del Servei de Neonatologia.