Vall d'Hebron millora la qualitat de vida de pacients amputats amb una pròtesi d’osteointegració pionera a l’Estat

Vall d’Hebron és el primer hospital de l’Estat que realitza una cirurgia d’osteointegració en un sol temps a pacients amputats de l’extremitat inferior. L’osteointegració es basa en la capacitat de les cèl·lules òssies per adherir-se a una superfície metàl·lica. A Vall d’Hebron, mitjançant una única cirurgia (i no en dues cirurgies, com a la resta dels centres) s’insereix un implant de metall porós a l’os romanent de l’extremitat amputada, que surt a l’exterior a través d’un orifici a la pell del monyó (estoma), on es fixa l’extremitat artificial a través d’un connector universal. Gràcies a l’osteointegració, que va tenir com a primera aplicació clínica els implants dentals, els pacients amputats poden prescindir de l’encaix tradicional, la part extraïble de la pròtesi que la connecta al monyó. “Amb l’implant d’osteointegració, la qualitat de vida dels pacients amputats millora radicalment: caminen més i millor, prescindeixen de l’encaix i de les seves complicacions associades i, com que la pròtesi va unida directament a l’os, la integren al seu cos d’una forma més natural, recuperant l’osteopercepció o capacitat d’identificar sensacions a través de la pròtesi”, explica el Dr. Pablo Corona, cirurgià ortopèdic de la Unitat de Patologia Sèptica i Cirurgia Reconstructiva de l’Aparell Locomotor de Vall d’Hebron. 

L’osteointegració suposa un ajustament perfecte de la cama artificial ja que el connector va ancorat directament a l’esquelet del pacient. Això proporciona una major estabilitat i control i minimitza l’energia necessària per desplaçar-se, fent la marxa molt més fisiològica. Vall d’Hebron ha implantat aquest tipus de pròtesi a tres pacients amputats transfemorals a causa d’accidents de trànsit i que tenien dificultat d’adaptació a l’encaix tradicional. Per primera vegada a l’Estat, la cirurgia s’ha realitzat amb un protocol d’un sol temps quirúrgic, en comptes de col·locar primer l’implant i, una vegada aconseguida l’osteointegració, realitzar una segona cirurgia en la qual s’externalitza l’implant que anirà connectat a la pròtesi. “Els pacients amputats es recuperen abans amb una sola cirurgia, l’endemà ja comencen el procés de rehabilitació —explica el Dr. Pablo Corona—. Es tracta d’una cirurgia pionera a Espanya, procedent del Macquarie University Hospital de Sidney, que va acompanyada d’un estricte programa de rehabilitació i ha donat uns resultats espectaculars quant a la mobilitat i a la recuperació dels pacients, amb una disminució de les complicacions associades”.

Reaprendre a caminar a rehabilitació

“L’objectiu de la rehabilitació després d’una cirurgia d’osteointegració és que el pacient millori la seva qualitat de vida gràcies a una millor tolerància a la pròtesi i a una millor habilitat i capacitat per desplaçar-se. Per això, el tractament rehabilitador facilita que el pacient s’adapti a una nova manera d’usar la pròtesi i de caminar respecte a quan portava la pròtesi tradicional”, afegeix la Dra. Almudena Crespo, del Servei de Medicina Física i Rehabilitació de Vall d’Hebron. Amb la pròtesi osteointegrada, el pacient amputat torna a sentir la càrrega del cos a través de l’os del monyó, en comptes de la pelvis com succeïa amb un encaix tradicional. “El programa de rehabilitació té com a objectiu instruir el pacient en un nou patró de marxa, que el pacient vagi augmentant de manera gradual la càrrega del cos sobre la pròtesi i reaprengui a gestionar les noves percepcions a través de la cama amputada”, exposa la Dra. Almudena Crespo.

Entre sis i vuit setmanes després de la cirurgia d’osteointegració, el pacient torna a caminar amb la pròtesi osteointegrada. En finalitzar el programa de rehabilitació, que dura aproximadament sis mesos, “els pacients amb pròtesis osteointegrades han millorat de manera notable la capacitat funcional de desplaçament”, segons apunta la Dra. Almudena Crespo.

Avantatges respecte l’encaix tradicional

Més d’un 30% dels amputats femorals no poden portar l’encaix tradicional. Els problemes més comuns són la calor local i la sudoració de l’encaix protètic, úlceres o irritació cutània, incapacitat per caminar en espais oberts o ràpidament i el dolor residual a l’extremitat. A més, el monyó és un òrgan dinàmic, que pot atrofiar-se amb el temps o bé augmentar de volum a causa de la calor o l’increment de pes del pacient, la qual cosa dificulta l’acoblament amb l’encaix tradicional. “Amb l’implant d’osteointegració evitem l’encaix tradicional, cosa que suposa una gran millora per als pacients amb amputació en les dues cames, la gran majoria dels quals acaben confinats a una cadira de rodes per la gran dificultat que els suposa desplaçar-se”, apunta el Dr. Pablo Corona. La manera de caminar, molt més fisiològica amb la pròtesi osteointegrada, augmenta, a més, la sensació d’integrar la pròtesi a l’esquema corporal i contribueix al benestar d’aquests pacients.