Un nou informe amb participació de Vall d’Hebron ajuda a definir els criteris de la depressió resistent a tractament

Un grup d'experts en salut mental procedents de la recerca, la indústria, els organismes reguladors, entre els quals hi ha el Dr. Josep Antoni Ramos Quiroga, cap del Servei de Salut Mental de l'Hospital Vall d'Hebron i del grup de Psiquiatria, Salut Mental i Addiccions del Vall d'Hebron Recerca i investigador del CIBER de Salut Mental (CIBERSAM) han proposat nous criteris consensuats per definir el tipus de depressió que els medicaments i les teràpies actuals no poden tractar eficaçment. L'informe pretén oferir definicions coherents per a investigacions futures i, sobretot, per al disseny d'assaigs clínics de nous medicaments, amb l'objectiu d'ajudar a desenvolupar tractaments més adaptats i eficaços per a les persones que pateixen aquesta malaltia.

El treball, publicat a Molecular Psychiatry, forma part del projecte EUropean Patient-cEntric clinicAl tRial pLatforms, Innovative Medicines Initiative (EU-PEARL, IMI) coordinat pel VHIR, una associació estratègica publicoprivada finançada per la Innovative Medicines Initiative (IMI)-2 Joint Undertaking (acord núm. 853966) per liderar el disseny de protocols per a futurs assaigs de plataformes en diferents malalties, incloent la MDD.

L'informe va utilitzar un mètode molt conegut per aconseguir el consens, el mètode Delphi, que va recollir i resumir les opinions de més de 60 experts al camp de la depressió. L'informe va ser dirigit per investigadors de l'Institut de Psiquiatria, Psicologia i Neurociència (IoPPN) del King's College de Londres i del Centre de Recerca Biomèdica Maudsley de l'Institut Nacional de Recerca Sanitària (NIHR).

La depressió resistent al tractament (DTR) afecta fins al 30 per cent dels adults amb un trastorn depressiu més gran, que és una condició clínica caracteritzada per sentiments persistents de tristesa i pèrdua d'interès que experimenten al voltant de 230 milions de persones a tot el món.

El terme DTR s'utilitza per descriure aquelles persones que no han respost als tractaments antidepressius "adequats", però hi ha una manca de consens entorn del concepte i allò que s'entén per tractaments "adequats".

Els autors van descobrir que hi ha variacions al voltant de com es defineix la DTR, i que només un terç dels estudis sobre DTR inscriuen participants que compleixen la definició més comuna d'haver experimentat almenys dos fracassos amb enfocaments antidepressius. A més, segons l'informe, només un de cada cinc estudis inscriu participants que compleixen els criteris addicionals de dosi i durada adequades dels medicaments. Això posa en dubte l’aplicabilitat dels resultats de la recerca al món real i dificulta potencialment l’avenç en el desenvolupament de nous tractaments.

Fins ara, hi ha confusió sobre què s'entén per depressió resistent al tractament tant en recerca com a la pràctica clínica i això crea una barrera per avaluar eficaçment els tractaments actuals i futurs. Segons afirma el Dr. Luca Sforzini, de l'Institut de Psiquiatria, Psicologia i Neurociència (IoPPN) del King's College de Londres, i primer autor del treball, “per solucionar això, l'informe va convocar una sèrie d'experts per proporcionar una definició consensuada que esperem que pugui donar suport i accelerar el tan necessari progrés en aquest camp i permetre el desenvolupament de nous enfocaments efectius de tractament, que finalment ajudin les persones amb depressió”.

Actualment hi ha molts antidepressius disponibles, però encara hi ha pacients que responen només parcialment o són resistents als tractaments. L'informe recomana que s'adopti una definició més clara de DRT: això classificaria les persones com a DRT quan experimentin una reducció mínima dels símptomes (en un 25% o menys) després de l'ús d'almenys dos antidepressius. També van suggerir fer una distinció entre la DRT i la depressió parcialment receptiva (DPR), en què les persones amb DPR mostren una reducció d'entre el 25 i el 50% dels símptomes amb almenys un antidepressiu. Aquesta diferenciació entre aquests nivells de resistència al tractament serà útil per identificar quins pacients seran apropiats per a certs assaigs i per a possibles tractaments. Per al Dr. Josep Antoni Ramos Quiroga, “aquest treball és la base per desenvolupar una plataforma de recerca integrada centrada a la DRT. El pla és dur a terme per primera vegada en DRT assaigs clínics adaptatius amb les noves molècules en recerca”.

En el cas de la DRT, l'estudi també va demanar més claredat quant a fitar en el temps, de manera que només es diagnostiqui DRT als que no responguin al tractament dins de l'episodi actual de depressió. Amb això, els autors van coincidir que la definició de DRT ha de ser el més inclusiva possible quant a altres tipus de tractaments, de manera que no exclogui les persones que hagin fracassat en la psicoteràpia o en algunes tècniques d'estimulació cerebral.

Els autors també recomanen una estandardització i una pràctica compartida en l'àmbit de l'avaluació de la depressió quant a les eines que s'utilitzen per proporcionar un diagnòstic o avaluar el canvi dels símptomes depressius. La recollida de dades biològiques, com ara mostres de sang i escàners cerebrals, s'ha de fer de forma coherent amb l'objectiu d'identificar possibles marcadors o mesures que puguin identificar persones amb diferents formes de depressió que puguin respondre a diferents tipus de tractament.