L’anàlisi de biomarcadors de la placenta en sang podria evitar la realització d’ecografies innecessàries en fetus amb retard de creixement

El grup de Medicina Materna i Fetal del VHIR i el Servei d’Obstetrícia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron han demostrat la utilitat d’uns biomarcadors placentaris per a la monitorització dels fetus amb retard de creixement. L’anàlisi d’aquests marcadors en sang permet conèixer el risc de tenir un part prematur en les següents setmanes i, per tant, informa sobre la necessitat de fer un seguiment més o menys exhaustiu segons cada cas i evitar la realització d’ecografies en les pacients on no sigui necessari. Els resultats del treball han estat publicats a la revista BJOG: An International Journal of Obstetrics & Gynaecology.

En l’estudi hi van participar 134 dones embarassades entre les setmanes 20 i 36 de gestació amb fetus que eren petits per a la seva edat gestacional o amb retard de creixement precoç. En la clínica, es consideren fetus petits aquells que tenen un pes per sota del percentil 10. En els casos amb retard de creixement, aquest baix pes s’acostuma a acompanyar d’altres alteracions en el fetus o la placenta. En ambdós casos poden existir complicacions durant l’embaràs i, per aquest motiu, és necessari realitzar seguiment mitjançant ecografia per reduir els riscos que se’n deriven. Tanmateix, no hi ha un clar consens sobre la freqüència òptima d’ecografies en cadascun dels casos. Fins ara, s’acostuma a realitzar una ecografia setmanal en els casos amb retard de creixement i una ecografia cada dues setmanes en els fetus petits per a la seva edat gestacional.

Per tal de millorar el seguiment d’aquests pacients, els investigadors han estudiat la relació entre els nivells en sang de dos biomarcadors de la placenta (ràtio sFlt-1/PlGF), coneguts per alterar-se quan existeix un problema en l’embaràs. Es van analitzar aquests dos biomarcadors en mostres de sang de les pacients en el moment del diagnòstic de l’alteració en el creixement del fetus i es van comparar amb el moment en què tenia lloc el part. En tots els casos, el tipus i el moment del part es van decidir en funció dels protocols estàndard de l’hospital.

Pel que fa als fetus petits per a la seva edat gestacional, en tots els casos la ràtio sFlt-1/PlGF1 era menor de 38 en el moment del diagnòstic i el part es va produir més de 3 setmanes després. En els casos de fetus amb retard de creixement, cap dona amb un valor inferior a 38 va tenir el part abans de dues setmanes, i només un 2% d’aquestes va tenir el part abans de 4 setmanes. Això mostra que tenir una ràtio inferior a 38 punts descarta la necessitat d’avançar el part com a mínim en 2-3 setmanes. “Aquests embarassos es consideren de menys risc i, per tant, es podria reduir el nombre d’ecografies que es realitzen a aquestes dones. Això disminuiria les molèsties i l’ansietat associades a la realització de moltes proves mèdiques i, també, la càrrega del sistema de salut”, explica la Dra. Erika Bonacina, especialista del Servei d’Obstetrícia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, investigadora del grup de Medicina Materna i Fetal del VHIR i primera autora de l’article.

Per altra banda, es va demostrar que, conforme s’eleven els valors de la ràtio sFlt-1/PlGF, es redueix el temps fins al part en els fetus amb retard de creixement. En concret, més del 50% dels casos amb una ràtio sFlt-1/PlGF major de 85 van requerir avançar el part en el marge de menys d’una setmana. Això succeïa en el 100% dels casos amb un valor superior a 655. Aquestes dones requereixen, per tant, un seguiment més exhaustiu per evitar complicacions en el fetus fins al moment del part.

“Aquest estudi demostra la utilitat d’analitzar la ràtio sFlt-1/PlGF per classificar la gravetat dels fetus amb retard de creixement i aproximar el temps fins al part. La gran majoria de centres a l’Estat tenen la capacitat d’analitzar aquests marcadors en sang, per la qual cosa, un cop validem la seva utilitat, seria un mètode útil per aplicar a la pràctica clínica habitual”, conclou el Dr. Manel Mendoza, especialista del Servei d’Obstetrícia, responsable de la Unitat d’Insuficiència Placentària de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i investigador del grup de Medicina Materna i Fetal del VHIR.