Aroa López, infermera supervisora del Servei d’Urgències de Vall d'Hebron, fa un discurs a l’Homenatge d’Estat a les víctimes de la COVID-19

La infermera supervisora del Servei d’Urgències de l’Hospital General de Vall d’Hebron ha fet avui un discurs a l’Homenatge d’Estat a les víctimes de la COVID-19 que ha tingut lloc a Madrid. Aroa López ha parlat en nom de tots els sanitaris i de tothom qui ha estat a la primera línia en la lluita contra la pandèmia del coronavirus. A l’acte també han parlat Hernando Calleja, germà del periodista José María Calleja, mort per la COVID-19, i el rei d’Espanya, Felip VI.

La cerimònia, que ha tingut lloc a la Plaça de l'Armeria del Palau Real de Madrid, a les 9.00 hores, ha estat presidida pel rei Felip VI i ha comptat amb l'assistència dels màxims representants de les institucions de l'Estat, de les institucions europees i de l'Organització Mundial de la Salut.

Aroa López és infermera supervisora del Servei d’Urgències de Vall d’Hebron des del 2017. Treballa a Vall d'Hebron, l'hospital que més pacients amb COVID-19 ha atès a tota Catalunya, des de l’any 2003. Durant la pandèmia ha estat en primera línia de la lluita per atendre els pacients amb COVID-19. A més, també ha col·laborat en el redisseny del Servei d’Urgències per fer front a la pandèmia. L’Aroa López assegura que la situació provocada per la pandèmia “ha cohesionat com a equip els professionals sanitaris de Vall d’Hebron, que han donat el millor d’ells mateixos per afrontar una situació molt dura”.

A continuació podeu llegar el discurs íntegre d’Aroa López:

“Participar en aquest acte és un privilegi trist. Avui retem homenatge als milers de persones que van morir a causa de la COVID-19 durant aquests mesos de lluita incansable, compartint el dolor dels seus familiars i éssers estimats. Tant de bo res d'això hagués ocorregut. Tant de bo jo no fos aquí, pronunciant aquestes paraules.

Però és un immens honor poder parlar en nom dels meus companys i companyes: els professionals sanitaris. Infermeres, auxiliars, metges, zeladors o fisioterapeutes. Personal administratiu, de neteja, de cuina, de radiodiagnòstic, de manteniment, de laboratoris i microbiologia, de psicologia i de la resta d'àrees que donen suport als assistencials.

I no sols ells. Comparec en representació del que es va dir llavors “la primera línia”: transportistes, reposadors, caixeres i botiguers, treballadors de l'energia i de les comunicacions, farmacèutics, personal de sanejaments, forces i cossos de seguretat de l'Estat; és impossible citar-los a tots. Perquè van ser milers d'homes i dones els que cuidaven amb el seu treball els milions d'espanyols confinats.

En els meus anys com a supervisora d'urgències a l'Hospital Vall d’Hebron he tingut experiències molt difícils; però això ens marcarà per sempre. Ha estat molt dur. Ens hem sentit impotents, amb una sensació brutal d'incertesa, i la pressió d'haver d'aprendre i decidir sobre la marxa.

Hem donat tot el que teníem. Hem treballat al límit de les nostres forces. I hem tornat a entendre, potser millor que mai, per què triem aquesta professió: cuidar i salvar vides. Encara que molts companys van haver de donar la seva pròpia vida per a això.

Hem cobert necessitats bàsiques i emocionals. Hem estat missatgers de l'últim adéu per a persones grans que morien soles, escoltant la veu dels seus fills a través d'un telèfon. Hem fet videotrucades, hem donat la mà, i ens hem hagut d'empassar les llàgrimes quan algú ens deia “no em deixis morir sol”.

Hem viscut situacions que et danyen l'ànima. Perquè qui hi havia darrere dels EPI no eren herois: érem persones, que s'allunyaven de les seves famílies per protegir-les d'un possible contagi. Persones que sortíem de l'hospital carregades amb totes aquestes emocions, i que tornàvem al nostre treball des de la solitud i l'esgotament, un dia més. Disposades a transmetre forces i ànims als malalts, més enllà de les nostres pròpies pors. Forces transmeses a través dels ulls, de les mirades, perquè era l'única part del cos que ens quedava visible. Entre nosaltres hem après a comunicar-nos-hi a través, mirades que alguns portem tatuades en la pell. Mirades que han significat tant.

Parafrasejant el grup Vetusta Morla en la seva cançó “abraçades prohibides”: “pels que fan del verb cuidar la seva bandera i la teva casa i lluiten perquè ningú mori en solitud. Sense témer la seva por i usant la seva pell com a escut. Pels que fan del treball brut la labor més bonica del món i pinten de blau la foscor”.

Vull agrair, de cor, aquells aplaudiments que ens dedicava la ciutadania. I vull demanar, també de cor, que no s'oblidin d'allò. Que mantinguin aquest reconeixement, respectant ara les recomanacions sanitàries. Vull que pensin en els que van morir, i també en els professionals sanitaris que van deixar les seves vides en la lluita. Si us plau: que el seu esforç no sigui mai en va.

Vull demanar també als poders públics que defensin la sanitat de tots. Que recordin que no hi ha millor homenatge als qui ens van deixar que vetllar per la nostra salut, i garantir la dignitat de les nostres professions.

I que tots responguem a una senzilla pregunta: qui cuidarà de nosaltres si la persona que ens cuida no pot fer-ho?

No oblidem mai la lliçó apresa.

Gràcies."

Podeu accedir al vídeo de la seva intervenció en aquest enllaç