Vall d'Hebron rep la visita i l'agraïment d'una de les víctimes de l'atemptat 17-A

El que en principi havia de ser una petita visita s'ha convertit en un acte ple d'emoció en el que representants del Servei d'Emergències Mèdiques, d'Urgències de Pediatria, de quiròfan de trauma, de l'UCI pediàtrica, de la planta d'hospitalització de cirurgia pediàtrica, psiquiatres i treballadors socials, acompanyats pel gerent de l'hospital, han rememorat com van atendre a Karlijn i han expressat la seva felicitat en veure-la recuperada.

Acompanyats del cònsol d'Holanda, Dirk Kremer, Karlijn i la seva família s'han mostrat molt agraïts per tot el que Vall d'Hebron va fer per ells durant aquells dies i per voler estar presents ara per recordar-ho. Han abraçat als que van ser els seus cuidadors i fins i tot han visitat l'habitació en la qual va estar ingressada. Un cop més, ha quedat clar que Karlijn serà sempre una part de Vall d'Hebron i Vall d'Hebron estarà en la seva vida per sempre, com mostra el regal que ella mateixa ha fet i repartit a tots els professionals assistents.

Les sensacions de Karlijn i la seva família es resumeixen en aquest emocionant escrit que ha estat llegit pel cònsol:

El dia 17 d'agost de 2017 la meva vida i la vida de moltes altres persones van canviar definitivament. Vaig estar víctima de l'atemptat que va tenir lloc a les Rambles de Barcelona. Aquella setmana, estava de vacances amb la meva amiga Anne i els seus pares pels voltants de Barcelona. Aquell dijous vam sortir del nostre hotel al matí per passar tot el dia a Barcelona. Tenia moltes ganes de venir a la ciutat. Al matí, vam visitar, entre altres coses, la Sagrada Família i vam prendre alguna cosa a una terrassa. Aquell dia feia molt bon temps i a la tarda teníem planejat visitar la botiga Calvin Klein. Una cosa que també em feia molta il·lusió. De camí cap a la botiga, passejàvem, com molts altres turistes, cap a les Rambles. I allà, va passar una cosa realment impensable.

De tot el que va passar aquell dia no recordo gairebé res. A causa del cop, em vaig quedar inconscient i gran part d'aquell dia se’m va esborrar de la memòria per complet. Vaig entendre, per la meva amiga Anne, que hi havia una furgoneta que xocava contra les persones per fer el nombre més gran de víctimes possibles. La furgoneta em va donar un cop també a mi. I, a continuació, va fer marxa enrere i em va atropellar les cames. Afortunadament, no recordo absolutament res d'aquell moment. També em van explicar que el pare de la meva amiga em va protegir per evitar més danys… que, per sort, no van passar. El pare de l'Anne també va patir un cop de la furgoneta i la mare de la meva amiga també va quedar ferida i estesa a terra. Però, tal com us deia abans, no recordo res de tot això. Vaig començar a recordar-me de coses a partir del moment en què ja estava en planta a l'Hospital Vall d'Hebron.

Després d'haver arribat a l'hospital, em van operar de diverses fractures a les dues cames. Em van donar molts analgèsics per alleujar el dolor. La meva mare Anet i el meu oncle Erik em van explicar tot el que m'havia passat. La meva mare em va explicar que els cirurgians van realitzar un treball molt bo i que hi havia una gran possibilitat de poder recuperar-me completament. També em van comentar que tant els metges com el personal d'infermeria, eren molt professionals, molt agradables i sobretot molt humans. Per això, m'agradaria expressar el meu sincer agraïment a totes les persones que em van atendre a urgències i a l'UCI pel seu excel·lent treball en aquelles primeres hores i primers dies. El seu treball i esforç han contribuït a la meva situació i al meu estat de salut actual, i que, com es pronostica, em podré recuperar del tot.

Després d'un parell de dies, em van traslladar des de l’UCI a la planta d'hospitalització. Llavors és quan vaig començar a recordar algunes coses. Me’n recordo, per exemple, de les infermeres: eren molt simpàtiques, sempre alegres i intentaven parlar amb mi. Elles en castellà i jo una miqueta en anglès. Era molt divertit i rèiem molt. Amb l'ajuda d'un mòbil i Google Translate buscàvem les paraules per poder comunicar-nos. També recordo molt bé els típics sons procedents dels aparells mèdics. Moltíssimes vegades premia el botó per demanar ajuda i deia 'alarm' i de seguida venia algú per atendre’m. Em molestava molt el taló. Els metges van decidir canviar-me la fèrula que va ser una solució perfecta.

Vull expressar també el meu agraïment a tot el personal d'infermeria de la planta per haver-me ajudat i cuidat tant, tant bé! Els infermers i infermeres sempre estaven alegres, semblava que mai tenien un mal dia, tampoc quan els cridava amb molta freqüència. I els metges em van tranquil·litzar molt, explicant-me que tot tornaria a ser com abans.

També voldria agrair enormement als tècnics sanitaris de l'ambulància que em van recollir del lloc de l'atemptat de les Rambles. Em vaig quedar molt impressionada quan, uns dies després, em van visitar a la planta d'hospitalització: moltíssimes gràcies per això.

Després d'una setmana em van donar l'alta. Encara que em van cuidar súper bé a l'hospital, estava molt contenta de poder anar-me'n a casa. En aquell moment, després de més d'un any del que va succeir, ja m’han passat moltes coses. Després d’arribar a Anvers, em van traslladar en ambulància a l'hospital de la ciutat holandesa de Zwolle. Allà els hi vaig donar tots els informes mèdics redactats per vosaltres. El personal de l'hospital a Holanda estava molt agraït amb totes les explicacions en anglès. Moltes gràcies per això.

Per sort no vaig agafar cap bacteri d'hospital i per això em van poder operar de nou el dia 28 d'agost: em van treure els estreps exteriors i els van reemplaçar per barres interiors. També em van operar la ròtula que estava fracturada en dos. Sobretot, aquesta ròtula fracturada em donava moltes molèsties.

El dia 6 de setembre em van desplaçar a un centre de rehabilitació on vaig estar les 24 hores del dia. Durant tres setmanes entrenava durant el dia i a la nit dormia al centre. Va ser molt dur. Em vaig haver de superar a mi mateixa per poder aprendre-ho tot de nou: caminar, córrer, doblegar i estirar les cames, nedar. Després d'aquestes tres setmanes vaig poder anar-me'n a casa. Vaig haver de tornar regularment un parell de cops per setmana al centre de rehabilitació per poder seguir treballant en la meva recuperació, fins al desembre de l'any passat. Però tot amb bons resultats. Pas a pas vaig començar a trobar-me millor.

Des del gener d'aquest any continuo amb la rehabilitació amb un fisioterapeuta al municipi on resideixo, de manera que segueixo treballant en la meva recuperació un parell de dies per setmana. I cada vegada em trobo una mica millor.

Fa un parell de mesos vaig tenir un moment de debilitat i desmotivació. El caragol de la cama em va començar a provocar molèsties, el que em dificultava seguir entrenant al mateix ritme. Però al final em van informar que em podien tornar a operar el passat dia 10 de setembre. Em van treure totes les barres i el ferro. La recuperació va ser de nou molt dolorosa i molt dura, però al final he aconseguit ser aquí avui, a Barcelona.

L'any passat, després de les vacances d'estiu, havia planejat començar a estudiar per ser auxiliar de clínica dental. I, tot i que la possibilitat d'acabar el primer any d'estudi era molt petita, vaig començar a estudiar tan aviat com vaig poder, durant el període de la meva recuperació. He estudiat moltíssim i tot i no poder estar a les classes pràctiques durant els primers mesos, he pogut finalitzar aquest primer any d'estudi amb èxit. En aquest moment, estic cursant el segon any i tot va bé.

Miro al futur de forma molt positiva. Això es deu a totes les persones que, després de l'atemptat, em van cuidar tan bé i d'una manera tan especial. Prefereixo deixar de pensar tota l'estona en els terroristes.

Potser m'he oblidat d'esmentar alguna persona més que ens va cuidar també, a mi, a la meva amiga Anne, a la meva mare o al meu oncle durant la meva estada a l'hospital. Per això, us vull agrair de nou tot el que heu fet!

Com a mitjà d'agraïment, he portat uns petits detalls. Encara que no sembla molt, per a mi té un significat molt especial, ja que és una manera de poder donar-vos les gràcies a tots.

Moltes gràcies.

Karlijn